“Mai cap càtar
s’anomenà a ell mateix com a tal. Eren els catòlics qui de forma despectiva els
deien: mireu ací els ‘purs’!”. D’esta
manera començava la conferència que sobre “els càtars valencians” va impartir
anit dijous, 19 de novembre, el secretari del Consell Valencià de Cultura,
Jesús Huguet i Pasqual, a l’Arxiu Municipal d’Alzira.
Davant d’una cinquantena
de persones el conferenciant va presentar una anatomia de la doctrina i la vida
dels càtars o albigesos; tot anunciant que al Regne de València es donaria la
fi d’aquest moviment religiós medieval.
La doctrina d’aquestos
‘bons hòmens’ o ‘bons cristians’, com a ells mateixa sí que els agradava de
dir-se, representava un cristianisme gnòstic amb influències maniquees a les
variants pauliciana i bogomila. Dos divinitats mantenien una
lluita eterna: el Déu espiritual, bo, i el Déu material, roí. Només es podia
escapar a través d’un rigorós ascetisme i d’un estricte rebuig del món
material.
L’església de Roma
considerà aquesta doctrina com a herètica i va lliurar una primera batalla
dialèctica amb la mateixa a través de l’orde de predicadors, els dominics.
Però, prompte l’incipient dinastia francesa dels Capetos s’interessaria en derrotar –per tal, d’annexionar-ne els
respectius territoris, els senyors feudals de l’Aquitània, del Languedoc
i de la Provença –és a dir, de tot
l’actual sud de França, on els càtars s’havien propagat al segle XII entre els seus
habitants.
En acceptar el Papa de
Roma les pretensions de la Corona francesa i mirant d’acabar amb l’heretgia
s’inicià la coneguda com creuada albigesa.
El matrimoni del Comte de Barcelona amb la Senyora de Montpeller feia que gran
part de l’Occitània quedara sota el vasallatge de la Corona d’Aragó.
Per açò, la batalla de Muret, on morí el rei Pere el catòlic, afavorí que el seu hereu: el
rei Jaume el conqueridor, es
declinara per estendre els seus dominis cap al sud –Regnes de Mallorca,
València i Múrcia i cap a la Mediterrània, en contra del manteniment dels
dominis transpirinencs.
Així les coses, mentre que
els bogomils als Balcans perduraren
fins a la invasió otomana del segle XV, o els valdenses a Itàlia fins al dia de hui, la rama pròpiament occitana
s’hagué de refugiar dins els nous regnes del rei en Jaume. D’esta manera, Sant
Mateu i Morella –inclús, la pròpia València, seran poblacions on radicaran els
càtars occitans.
Aleshores, l’últim
heresiarca càtar serà un valencià que, en ser traït per una persona de la seua
confiança, acabarà cremat a la foguera, en passar els Pirineus, quan anava a
visitar a un familiar moribund; a qui tenia que conferir el Consolamentum, l’únic sagrament que
podia ser administrat als fidels i que consistia en una espècie de baptisme,
comunió i extremunció, tot junt.
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Gracias por tu comentario.